M’agrada molt el que fas
Ahir per la nit vam anar a veure aquesta obra, que parla de la hipocresia en les nostres relacions socials. A vegades no fem la mateixa cara devant dels amics quan els tenim devant que quan estem sols en la intimitat del nostre cotxe.
Tenia moltíssimes ganes de veure aquesta obra des de que em vaig enterar que un dels protagonistes era en Cesc Casanovas, per qui tinc una predilecció especial ja des del temps del “Minoria absoluta”, la Mònica Perez és un altra de les actrius de la òrbita del “Terrat” que també està en aquesta obra. Tots dos actors dominen l’obra per sobre de l’altra parella protagonista (Xavier Casan i Roser Batalla), a força d’una interpretació molt més gestual, abusant a vegades de la exageració i la interpretació gestual. La dramatúrgia de l’obra està ben resolta, hi ha alguns gags que estan excessivament allargats, però el resultat global és molt bo. L’obra porta acumulades més de 1800 representacions a Paris, suposo que en la seva versió original, de fet en alguns moments podem recordar “el sopar dels Idiotes” i comèdies per l’estil.