Una comèdia divertidíssima que val la pena veure. Ahir vam gaudir d’aquesta peça teatral que malgrat s’anunciï com una sitcom televisiva, intentant apropar més públic a la sala, és un espectacle teatral 100%. 
L’obra es representarà fins el 21 de Juny al teatre Versus i explica la història de dues parelles en crisi i un professor de ioga que s’hi veu embolicat en compartir el seu pis amb una de les noies. La història és una excusa per a un ritme ritme frenètic i situacions de malentesos constants, amb moltíssims gags gestuals i diàlegs ràpids. L’obra te una durada d’aproximadament 90 minuts i les entrades costen 16€, tot i que hi ha descomptes a punta pala (nosaltres vam pagar 5€ aprofitant-nos d’un sorteig)

Ivan Campillo
Els que conegueu el teatre Versus sabreu que és una sala petita, en aquesta ocasió, les grades estan a ambdòs costats de l’escenari, fent que moltes vegades els actors actuin d’esquenes al públic, les dimesions reduïdes ajuden a que gairebé mai es perdi la veu o l’espectador es quedi sense saber què està passant. Hi ha algunes ocasions, però, en que determinats gags només es poden fer cap a una banda de l’escenari, perdent-se puntualment l’acció, de tota manera està bastant compensat, no et perdràs res d’important. Pots comprar entrades per a qualsevol localitat, si de cas procura estar a les primeres files (per a poder estirar les cames) ja que els seients estàn molt junts.

Carla Ricart
Els personatges de l’obra són tots ells molt divertits, hi destaca especialment la Carla Ricart, que interpreta la Maria, una dona agressiva i violenta que canibalitza gairebé totes les escenes en les què apareix, sense desmerèixer a la resta d’actors que també fan un treball lloable, tots ells estan en un registre histriònic molt apropiat per l’obra. Un dels actors (Ivan Campillo) és l’autor del text, que tot i no ser el Cancun del Jordi Galcerán (l’obra més divertida que hem vist aquesta temporada, primeres espases, també en el preu), està més que bé. El director és Robert Torres qui sota el meu punt de vista fa un treball més que correcte, crec que hagués pogut exprèmer una mica més dels actors, especialment de la Natàlia Sellarés, que de vegades està en un registre diferent a la resta d’actors, els seus grans moments (que en té, i força) són més aviat textuals que físics i això provoca cert desequilibri.

Pau Gomez
El professor de ioga, interpretat pel Pau Gomez és l’altre personatge destacable, en moltes ocasions em recordava al Frank Spencer de la comèdia anglesa “N’hi ha que nèixen estrellats”, però en la majoria d’intervencions ha composat un dels personatges més divertits de la comèdia.
L’escenografia està molt i molt bé, els elements s’aprofiten de manera diferent segons l’escena i fins i tot són capaços de treure un ascensor enmig de l’escenari. L’apartat tècnic també és protagonista i molt important, constantment hi ha trucades de telèfon, sorolls, cops, veus en off, etc … han d’entrar en el moment just o es perdria la força del moment, es nota que els tècnics estan molt implicats.
Un cop més vam sortir del teatre contents i convençuts de la força del teatre, en aquests dies que corren molt més aprofitable que el cinema, difícilment en surts decepcionat i si vas a veure una obra com aquesta, encara menys. És molt accesible, divertida, bruta, violenta, ràpida i ben duta a terme, no es pot demanar res més. Si teniu oportunitat, aneu-hi que no en sortireu decebuts i passareu una bona estona.