De música i homes: Crítica
Surto d’aquesta obra amb una sensació agredolça, he vist una interpretació molt bona, una direcció molt bona i un text molt bo, però el conjunt de tot plegat no m’ha acabat d’arribar, el producte final és excessivament pastelós i sentimentaloide, molt proper a una sensibilitat femenina que cau en massa ocasions en el terreny del cliché.
L’obra fa un repàs vital d’una dona madura i les seves relacions amb els homes que han format part de la seva vida amorosa.
El treball actoral de la única protagonista (és un monòleg) és molt bo, tot i que li ha costat una mica entrar en el personatge els primers 10 minuts, poc a poc ha conseguit composar un treball correcte en tot moment, si no n’he gaudit més ha estat perquè la història no ha aconseguit interessar-me, es juga massa amb el “marujeo” i es cerca la complicitat amb l’espectador; tot i això la obra està massa dirigida a un públic femení i la sensació que he tingut com a home és que la història no anava amb mi. D’altrabanda s’intenta apel·lar a un sisé sentit marujil del que jo no disposo. Tot i això he de reconèixer que l’obra ha agradat molt, però una altra vegada (i sento repetir-me) molt més a les dones que els homes, fins i tot alguns espectadors s’han aixecat de la cadira -vull pensar que no únicament perquè el pati de butaques del Tantarantana és tan estret-, ampliament satisfets per l’esforç artístic i dramatúrgic del que jo no n’he acabat de gaudir completament
