Circo Freak

Ahir per la nit vam anar a veure aquesta obra, que parla de la hipocresia en les nostres relacions socials. A vegades no fem la mateixa cara devant dels amics quan els tenim devant que quan estem sols en la intimitat del nostre cotxe.
Tenia moltíssimes ganes de veure aquesta obra des de que em vaig enterar que un dels protagonistes era en Cesc Casanovas, per qui tinc una predilecció especial ja des del temps del “Minoria absoluta”, la Mònica Perez és un altra de les actrius de la òrbita del “Terrat” que també està en aquesta obra. Tots dos actors dominen l’obra per sobre de l’altra parella protagonista (Xavier Casan i Roser Batalla), a força d’una interpretació molt més gestual, abusant a vegades de la exageració i la interpretació gestual. La dramatúrgia de l’obra està ben resolta, hi ha alguns gags que estan excessivament allargats, però el resultat global és molt bo. L’obra porta acumulades més de 1800 representacions a Paris, suposo que en la seva versió original, de fet en alguns moments podem recordar “el sopar dels Idiotes” i comèdies per l’estil.

Surto d’aquesta obra amb una sensació agredolça, he vist una interpretació molt bona, una direcció molt bona i un text molt bo, però el conjunt de tot plegat no m’ha acabat d’arribar, el producte final és excessivament pastelós i sentimentaloide, molt proper a una sensibilitat femenina que cau en massa ocasions en el terreny del cliché.
L’obra fa un repàs vital d’una dona madura i les seves relacions amb els homes que han format part de la seva vida amorosa.

El treball actoral de la única protagonista (és un monòleg) és molt bo, tot i que li ha costat una mica entrar en el personatge els primers 10 minuts, poc a poc ha conseguit composar un treball correcte en tot moment, si no n’he gaudit més ha estat perquè la història no ha aconseguit interessar-me, es juga massa amb el “marujeo” i es cerca la complicitat amb l’espectador; tot i això la obra està massa dirigida a un públic femení i la sensació que he tingut com a home és que la història no anava amb mi. D’altrabanda s’intenta apel·lar a un sisé sentit marujil del que jo no disposo. Tot i això he de reconèixer que l’obra ha agradat molt, però una altra vegada (i sento repetir-me) molt més a les dones que els homes, fins i tot alguns espectadors s’han aixecat de la cadira -vull pensar que no únicament perquè el pati de butaques del Tantarantana és tan estret-, ampliament satisfets per l’esforç artístic i dramatúrgic del que jo no n’he acabat de gaudir completament